Durant molts de segles, el poble sahrauí fou pràcticament desconegut pels europeus. No es pot parlar de presència colonial europea fins a finals del segle XIV i principis del XV, quan portuguesos i espanyols desembarquen a la costa sahrauí. La rivalitat entre Portugal i Espanya per la conquesta del territori acaba amb el Tractat de Tordesillas (1494) que atorga el dret de conquesta a Espanya.

Amb la conferència de Berlín (1884-1885) s’accelera el repartiment colonial d’Àfrica, sense tenir en compte les realitats culturals, ètniques o històriques; d’aquesta manera França es queda amb el Marroc, Mauritània i Algèria i l’Estat espanyol amb el Sàhara Occidental i Guinea, convertint-se així el Sàhara Occidental en un protectorat. Poc després d’aquest repartiment, Espanya signava amb el poble sahrauí el Tractat de Yjil, pel qual es comprometia a protegir-los de possibles agressions exteriors.

Fins pràcticament l’any 1947, el Sàhara només era important pels seus bancs de pesca, però a partir d’aquesta data començaren les explotacions de jaciments de fosfats, níquel, crom, platí, or, plata i estany, es trobaren bosses d’aigua i, fins i tot, es feren prospeccions petrolieres.

Aquests descobriments de caràcter econòmic coincidiren amb la independència del Marroc, l’any 1956, que fins aleshores havia estat un protectorat franco-espanyol; ressorgí així la idea del “Gran Marroc” que inclouria el Marroc, el Sàhara Occidental, Mauritània, Algèria i Mali.

Amb l’ingrés d’Espanya a les Nacions Unides l’any 1955 i, per tant, amb l’obligació d’acceptar la descolonització, la dictadura franquista modifica l’organització de l’Estat i l’any 1958 el Sàhara Occidental deixa d’ésser una colònia per passar a ser una província més de l’Estat espanyol.

A finals dels anys setanta al Sàhara comença a sorgir un moviment nacionalista important, el MAS (Moviment d’Alliberament Sahrauí), que el 17 de juny de 1970 convoca una manifestació per denunciar la política colonialista espanyola i exigir la independència. Cal tenir present que el govern de la dictadura aplica la Llei de Secrets Oficials a tot el que fa al Sàhara Occidental.

El 10 de maig de 1973 es funda en la clandestinitat el Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Saguia el-Hamra i Río de Oro), començant poc temps després, per part de l’ala militar, les accions contra interessos espanyols en el territori.

A finals de 1973 augmenten les pressions cap a l’Estat espanyol perquè resolgui el problema colonial concedint l’autodeterminació del poble sahrauí, oferint el govern espanyol, com a alternativa, un estatut d’autonomia; però l’ofensiva diplomàtica del Marroc en contra i l’inici de l’agonia del dictador Franco fan que en la pràctica aquest estatut quedi buit de contingut.

El 1974 l’Estat espanyol accepta la proposta de l’ONU d’iniciar el procés d’autodeterminació per mitjà d’un referèndum que havia de tenir lloc la primera meitat de l’any 1975. El Marroc s’oposà a aquesta solució i sol·licità el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia. El maig de 1975 una comissió de l’ONU informava favorablement sobre el procés d’autodeterminació del Sàhara i l’octubre la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia negava qualsevol dret històric del Marroc sobre el Sàhara.

El mateix dia que es va fer pública la sentència, el rei del Marroc, Hassan II, anunciava l’inici de la “Marxa Verda”. Uns 350.000 marroquins, exacerbats pels discursos nacionalistes, iniciaven el recorregut cap al Sàhara, amb la intenció d’envair-lo. El 9 de novembre Hassan II anunciava el final de la Marxa Verda, una vegada aconseguides les garanties espanyoles que el conflicte es resoldria a favor del Marroc.

El 14 de novembre de 1975, davant l’estupor de l‘ONU i del món sencer, es varen firmar els Acords Tripartits de Madrid, pels quals el govern espanyol cedia el Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània.

El 24 de novembre entren els primers funcionaris marroquins en territoris sahrauí i en gairebé tres mesos es fa la transferència de funcions. Tot seguit comença una forta repressió de les tropes del Marroc i Mauritània en contra dels sahrauís no partidaris de l’annexió. El 26 de febrer de 1976 l’Estat espanyol abandona definitivament el Sàhara. Comença una guerra.

Des de principis de 1976 la població sahrauí inicia l’èxode cap a l’interior del país i, posteriorment, cap als campaments de refugiats situats en territori algerià. Els atacs contra els campaments sahrauís instal·lats al desert són d’una gran violència, fins i tot bombardegen amb napalm i fòsfor blanc.

El 27 de febrer de 1976, al campament de Bir-Lehlu es proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica, la RASD. El seu braç militar, l’Exèrcit d’Alliberament Popular Sahrauí, desenvolupa ofensives contra les tropes invasores, tant en el territori nacional sahrauí com a les bases la rereguarda situades al sud de Marroc i al nord de Mauritània.

El 1979 Mauritània signa la pau amb la RASD, reconeixent així els drets del poble sahrauí i renuncia a la part del Sàhara Occidental que li correspongué segons els acords tripartits de Madrid. Acte seguit, el Marroc anuncia l’annexió de la zona a la qual renuncià Mauritània, convertint-se en l’única potència invasora.

Després de la batalla d’Uarkliz (març de 1980), que va comportar una severa derrota de l’exèrcit de Hassan II, el Marroc posa en marxa una nova estratègia: la construcció de murs defensius. En realitat, aquests murs són terraplens d’arena rodejats de filats i camps de mines en què, aproximadament cada 10 km, es destaca un regiment. Darrere els murs hi ha situats els radars que abracen un radi d’entre 15 i 60 km. Al costat del mur controlada pel Front Polisario està sembrat de mines sembrades per l’exèrcit marroquí.

El febrer de 1982 la RASD passa a formar part de l’Organització per a la Unitat Africana, l’OUA, i com a conseqüència el Marroc es va retirar.

Des de l’acceptació marroquina, el 1981, de la proposta de les Nacions Unides sobre la celebració d’un referèndum sobre l’autodeterminació del Sàhara, el 1988 representa un punt d’inflexió en el procés: el Marroc i Algèria suavitzen les seves posicions, el Polisario mostra novament la seva voluntat de negociar amb Hassan II i al final d’any es produeix una treva. L’Estat espanyol va manifestar el seu desig de col·laborar tècnicament en la realització del referèndum, ja que l’únic cens fiable és l’espanyol de 1974.

Des del 1988 fins el 1991 prossegueixen les negociacions entre les parts en conflicte. Finalment, a l’abril de 1991 l’ONU posa en marxa el procés per a la realització del referèndum sobre l’autodeterminació del Sàhara. El primer pas fou la creació de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO). El calendari i el pla d’acció de les Nacions Unides preveia que el referèndum es duria a terme a final de gener de 1992, després d’un alto al foc que entraria en vigor el 6 de setembre de 1991.

Una vegada interrompudes les accions bèl·liques es procediria a l’intercanvi de presoners i a l’alliberament de presos polítics, com també a una amnistia general i a la suspensió de qualsevol llei o mesura que pogués obstaculitzar el referèndum. En tal cas, fins a la publicació dels resultats del referèndum, l’ONU assumiria el control del territori. Així, la Comissió d’identificació de MINURSO havia d’actualitzar el cens espanyol de 1974 i havia de facilitar la identificació a les persones amb dret a vot en el referèndum. Després de tants anys, el referèndum segueix sense fer-se. La causa d’aquest retard és l’actitud marroquina, sobretot quant al cens electoral.

Com ja s’ha dit, es va prendre com a base el cens realitzat per les autoritats espanyoles, corregit amb les incorporacions de totes les persones que havien viscut permanentment en el Sàhara Occidental entre el 1955 i el 1975. El Govern marroquí ha intentat, sense gaire èxit, la inclusió de la població marroquina en aquest cens propiciant els trasllats al territori del Sàhara.

L’any 2001 hi ha hagut noves tensions entre les dues parts propiciades, en part, per la prepotència del rei del Marroc, Mohammed VI: l’enviat personal del secretari general de l’ONU, J. Baker, presenta baix els auspicis de França, un pla “d’acord-marc” que es tradueix en una “autonomia” sense contingut polític dins el regne del Marroc, tot recolzant l’annexió violenta del Sàhara Occidental. A finals d’any, Mohammed VI va fer una visita als territoris ocupats per demostrar la seva sobirania.

L’any 2002, l’OUA es transforma en UA (Unitat Africana) i la RASD forma part del nucli fundador de l’Organització continental, a més d’ocupar una de les vicepresidències. En el primer trimestre de 2002, l’Oficina Jurídica de l’ONU, a sol·licitud del F. Polisario, va examinar l’estatus jurídic del territori del Sàhara Occidental i es va reafirmar en l’absència de vincles de sobirania del Marroc sobre el territori en conflicte, que es considera pendent de descolonització, i crida l’atenció de les empreses petrolíferes franceses i nord-americanes (Total Fina Elf i Kerr-McGee) que han obtingut contractes d’explotació de les autoritats marroquines.

Atesa la impossibilitat d’una solució al conflicte, el Consell de Seguretat de l’ONU, en una resolució del mes d’abril de 2002, va presentar quatre propostes, essent aquestes:

1. Celebració del referèndum d’autodeterminació.
2. Pla Marc: autonomia del Sàhara Occidental sota sobirania marroquina.
3. Repartiment del territori seguint el precedent de 1976 (acord entre el Marroc i Mauritània), segons el qual el nord seria per al Marroc i el sud per al Polisario, que podria declarar un Estat independent amb capital a Dajla.
4. Retirada de la MINURSO.

Han passat molts anys des de que l’ONU i la OUA, amb el Pla de Pau per al Sàhara Occidental, obriren un esperançador procés de pacificació amb la finalitat de permetre al poble sahrauí d’exercir el seu legítim dret a l’autodeterminació i a viure en pau i llibertat en el seu territori. Les expectatives inicial han derivat en períodes successius d’optimisme i decepció al llarg d’aquests anys. Des d’ençà, totes les actuacions del Marroc han estat dirigides a entorpir el procés i retardar la celebració del referèndum d’autodeterminació del poble sahrauí previst en el Pla de pau.

Mentrestant, el poble sahrauí es troba dividit entre el Sàhara Occidental ocupat pel Marroc (els anomenats territoris ocupats), on els sahrauís són reprimits i discriminats com a poble, i els campaments de refugiats situats a la província de Tindouf, on esperen any rere any la possibilitat de retornar a la seva terra i tenir a la fi un Sàhara Lliure.