OCUPACIÓ, EXILI I REFUGI, L’ATROÇ REALITAT DEL POBLE SAHRAUÍ
El 2001, amb motiu del 50 aniversari de la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951, l’Assemblea General de Nacions Unides va designar el 20 de juny com el Dia Mundial de les persones refugiades, per tal de recordar el drama de les milions de persones desplaçades, que, recordem-ho, només volen complir les seves aspiracions legítimes a viure en una societat lliure, justa, igualitària, en la qual poder “existir” i exercir els seus drets fonamentals alliberats del temor, de la guerra, la pobresa o l’exclusió .
Entre els milions de persones desplaçades, que mereixen tota la nostra solidaritat i afecte, hi ha qui busquen protecció i refugi com a conseqüència de desastres naturals i / o guerres, conflictes més o menys “temporals” que haurien de permetre el retorn a casa seva.
Existeixen també, però, poblacions refugiades perennes, “condemnades a pena d’angoixa perpètua”, en paraules d’Eduardo Galeano, com és el cas dels centenars de milers de refugiats i refugiades sahrauís que des de fa més de 40 anys esperen que les Nacions Unides tinguin a bé respectar i fer complir el seu legítim dret a l’autodeterminació.
La Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) establerta el 1991 (sí, fa ja 26 llargs i durs anys transcorreguts al refugi o sota l’ocupació militar marroquina, i el que és encara pitjor, sota l’esgarrifosa indiferència internacional) es va posar en marxa per tal d’organitzar la celebració d’un referèndum en el qual el poble del Sàhara Occidental triaria entre la independència o la integració al Marroc, en l’última colònia del continent africà.
Any rere any les Nacions Unides prorroguen novament l’activitat de la MINURSO, activitat extremadament costosa des del punt de vista econòmic però buida i buida doncs 26 anys després de la seva creació NO ha complert la seva funció principal: organitzar el referèndum acordat entre les parts i avalat per les Nacions Unides.
Mentrestant, als campaments de població refugiada sahrauí a Algèria, “els nostres refugiats” viuen en una situació d ‘ “emergència dins de l’emergència”, en condicions d’estricta subsistència, afectats per una pertinaç insuficiència alimentària, denunciada tant pel nou Secretari General de les Nacions Unides com pel mateix Consell de Seguretat.
No obstant això, no podem oblidar-ho, ni deixar de denunciar-: la comunitat internacional amb el seu silenci còmplice permet, quan no encoratja, l’ocupació il·legal del territori del Sàhara Occidental, origen i causa de la precària situació humanitària als campaments de població
refugiada sahrauí i de la terrible situació sota la qual viu el poble sahrauí en el seu propi territori militarment ocupat pel narco règim feudal marroquina.
Aquest permanent escenari de greus violacions als drets humans i deteriorament constant de la situació humanitària dels “nostres refugiats”, inadmissible des de la perspectiva del dret internacional, es manté des de fa dècades davant la doble moral de l’Estat Espanyol – responsable legal i polític per la seva condició de potència administradora de iure- i la inacció del mateix Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
PER NOSTRES REFUGIATS, a favor de totes les persones desplaçades i refugiades del món, i com a expressió de respecte i solidaritat amb Àfrica, continent que -enfront de la hipocresia i mesquinesa d’Europa- alberga a la majoria de les persones refugiades del planeta, recuperem avui, en el dia mundial de les persones refugiades, el pensament Desmond Tutu, insigne pacifista sud-africà quan recordava que cada persona, també els que es troben fora del seu país, mereix el “menú complet dels drets humans, no només les engrunes que algú llança de la seva taula “.
Avui, totes i tots som sahrauís. Avui, totes i tots som refugiats i totes. CEAS-Sàhara
